Thalassa 33

M’ha costat una mica però finalment l’he trobat. Portava temps anant darrera d’un reportatge del Thalassa que es va emetre fa uns anys i que al llarg d’aquest temps m’ha vingut al cap diverses vegades. Recordo que la meva germana també el va veure i el vam comentar en una conversa uns dies després, perquè explicava el viatge d’una parella francesa amb cinc fills en un veler creuant l’Atlàntic, travessant el cap d’Hornos, pujant pels canals del sud de Xile i arribar al mar del Carib via Panamà. Admirable, temerari, èpic, irresponsable, tant se val. Més enllà dels paisatges, allò realment interessant són els pensaments que van exposant els protagonistes davant la càmera. I també, està clar, aquesta capacitat calmosa de dur a terme una aventura d’aquesta magnitud amb cinc criatures a bord… Mirant-lo de nou, tot repte et sembla a l’abast.

I què dir del Thalassa? Doncs un dels millors programes que han passat mai per la televisió pública catalana, i la seva longevitat ho demostra. Només li recrimino una cosa, i és aquest horari de projecció que és impossible de compaginar amb la vida d’algú que té entre 20 i 30 anys. Per sort, ja fa temps que tenen un portal web amb la majoria dels reportatges online. Un autèntic tresor.

 

 

 

Sú-qú-trá

.

Tres síl·labes que, en mans de Jordi Esteva, amaguen un territori arcàdic, remot, inviolat. L’explorador dels móns que es perden pel camí d’una modernitat totalitària torna a burxar la ferida que ja va obrir amb Los árabes del mar i Viatge al país de les ànimes. La seva recerca es mou entre l’aclaparadora bellesa primigènia i la nostàlgia per la pèrdua irreparable. En aquest cas, el paisatge somiat és l’illa de Socotra, situada als límits del món conegut a l’antiguitat i terra d’origen dels arbres de l’encens i la mirra.

Conscient que la pròpia mirada des de fora és ja un símptoma que certifica allò viscut com un vestigi del passat, l’autor intenta amarar-se de tot allò que l’envolta i fixa cada petit detall, dotant-los d’una significació amplificada que fa que la noció del temps s’alenteixi com si es tractés d’un dels camins que pugen sinuosos cap als alts d’al-Haggar. Sembla com si Esteva estigués assaborint les últimes engrunes d’un festí ja consumat per després regurgitar-les en forma de literatura tintada de llegenda. Una recreació més propera a les històries explicades al voltant d’un foc que a una descripció amb voluntat analítica. La quadratura del cercle. Quina millor manera d’il·luminar un món que se’n va que amb la cadència pròpia dels contes antics? Perquè si hi ha una cosa a la qual l’autor no vol renunciar, com es desprèn de tota la seva obra, és al misteri, a la màgia, a l’encanteri de l’existència.

Socotra, la isla de los genios és una lectura que meravella profundament alhora que desperta un anhel estrany i indefinit –el cèlebre Sehnsucht alemany?-. Serà perquè apunta, i de quina manera, a un dels malestars més potents de la nostra època.

.

“Abdelwahab, Ahmed y yo nos instalamos en otro saliente. Muy pronto, todo el mundo parecía dormir. Las paredes de la cueva enmarcaban uno de los cielos más estrellados que nunca había visto. Allí, la Vía Láctea hacía honor a su nombre. Un camino de luz blanca que surcaba el cielo. Me daba la impresión de que aquella nebulosa, tras unos minutos de mirar a un punto fijo, se deshacía en minúsculos puntos de luz y que, al repetir el mismo ejercicio, estallaba en cientos de nuevos puntos. ¿Cómo podía el hombre moderno sentir inquietudes metafísicas y hacerse las mismas preguntas que se había hecho desde los albores de la humanidad, si vivía en ciudades donde era imposible observar las estrellas? Habíamos perdido el contacto con los desiertos, los animales, las plantas y el cosmos. El vínculo con lo sagrado. Desde hacía siglos, seguíamos un camino equivocado. Desde que Yahvé concediera permiso para dominar a los demás seres de la creación, dando carta blanca a la destrucción de la naturaleza y al ensañamiento con los animales. ¿Qué podía esperarse de un mundo semejante?”

.

Townes Van Zandt

 

Heartworn Highways. James Szalapski. 1981.

Quiriny | Cuentos carnívoros

En un dels relats del llibre Cuentos Carnívoros de Bernard Quiriny es parla de la fascinació que sent un personatge pels escriptors de segona, aquells que el temps ha relegat fora dels manuals d’història de la literatura [...los discretos, los excéntricos, los pequeños maestros, los olvidados, los discípulos de otros, los herederos de escuelas pasadas de moda, los provincianos, los exiliados, los aficionados, los que no llegaron a hacer época y se malograron...]. De fet, són els més abundants, però pocs tenen l’energia d’acostar-s’hi. Es tracta d’un terreny només apte per a privilegiats o dements. El temps és massa escàs en la vida d’un lector aficionat per emprendre aventures incertes, i ja es prou difícil arribar a satisfer la curiositat que desperten els més lloats, els referencials. I més en el món que ens ha tocat viure, on l’experiència de l’infinit sembla haver-se traslladat de la natura física –feble i finita- al cosmos digital, on es generen continguts imperibles de forma contínua.

Tot i així, el punt de partida és pertinent perquè els referents citats per la crítica al voltant de l’incipient obra de Quiriny són cosa seriosa: Borges, Poe, Zweig. Impossible evitar el debat. Citant noms com aquests es creen grans expectatives, i allò que vol ser un impuls a una obra poc coneguda pot derivar en un efecte bumerang. N’és aquest cas un exemple? A mitges. Perquè Borges o Poe són dos personalitats literàries massa bèsties per utilitzar-les com a mesura. Però per altra banda, és innegable que alguns dels Contes carnivores són sensacionals, fruits d’una capacitat fabulosa poc corrent i una execució narrativa encertadíssima. Amb això vull dir que aquest no és un llibre polit i perfecte de lectura imperiosa, però sí una proposta sorprenent que caldria no perdre’s si a un li interessa el gènere fantàstic.

Del tot el recull, hi ha tres relats que no puc deixar d’esmentar.

—

 “Un brillo de alegría le iluminó los ojos y una sonrisa magnífica se abrió paso en su rostro.

- Que se irá a pique, derramará el petróleo en el mar y causará una hermosa, hermosísima, una admirable marea negra.”

Mareas negras → Interessant represa d’un debat inesgotable sobre la possibilitat del gaudi estètic davant una realitat molt negativa, sigui la misèria humana, el dolor físic o, en aquest cas, davant una tragèdia mediambiental. El millor? La conversa al port, el febril viatge en cotxe, la felicitat malsana i el final a les costes espanyoles.

 —

 “Sorprendida en plena profanación, me lanzó una mirada desdeñosa. Como me había quedado muda, continuó con su ignominioso festín, sin darse prisa, hasta agotar el contenido del huevo con ruiditos de succión. Una vez hubo acabado, devolvió la cáscara vacía al lugar donde la habíamos escondido, salió del cuartucho y se metió de nuevo en su habitación, sin fijarse en mí, y eructando en el momento de cerrar la puerta.”

Un pájaro raro → Inquietant relat sobre un artista que només es dedica a pintar closques d’ous. En el marc d’una exposició retrospectiva, un periodista li pregunta per un ou estranyament voluminós. La història, entre inversemblant i repulsiva, té algunes sortides memorables.

 —

“En el relato de la vuelta al mundo que dio a pie en 1910, el aventurero suizo Armand Rivezières evoca unos extraños borrachos que conoció en los caminos de Europa central. Caminaban al modo vacilante de los beodos, hablaban mucho y se declaraban amigos de él sin conocerlo. Sin embargo, no estaban ebrios en el sentido médico del término. “El aliento, del que probé una bocanada para cerciorarme, no les olía a alcohol –precisa Rivezières- ni tenían la cara encarnada del que sale de la taberna con muchas copas encima”. Lo que chocó al caminante suizo fue que no cesaban de decir una sola palabra: “Zveck”; palabra que no conocía ni logró que le explicasen el significado los habitantes de la comarca, que esquivaban sus preguntas con risas sarcásticas o breves sonrisitas suficientes.”

Una borrachera perpetua → Així comença aquest conte que, com molt bé apunta un bloc amic, és el més ben traçat de tots per l’aire de vella llegenda centreeuropea que l’autor li sap donar mitjançant el recurs de cites a altres autors i a manuscrits perduts. La història gira al voltant d’una enigmàtica beguda d’efectes devastadors que corria per les zones rurals entre Silèsia i els Carpats, després prohibida. Un relat formidable, en tots els sentits.

Les veïnes

Ho sé, ho sé. Molt suat això de filmar orenetes al terrat. El niuet, Béquer, allò del bon temps. Però què voleu, nois, retrobar aquestes imatges de l’estiu pel pc m’ha fet molta il·lusió. Recordo que les vaig gravar pensant en ma mare, gran aficionada a observar els ocells que ronden la casa familiar. Heu de saber que n’hi ha de molts tipus i cadascuns tenen, com és normal, les seves raons.

Els més habituals són els pardals que vénen a menjar-se les molles de pa rere el pati, on espolsem les estovalles després de cada àpat. Un altre més rar de veure, i sempre a la terrassa, és un pit-roig assedegat que s’acosta a beure aigua d’una torreta on hi tenim plantat un jove magraner. I és justament a sota, a l’entrada, on hi creix des de fa anys un ficus benjamina alt, vigorós i l’únic del barri que dóna fruit. Unes boletes de color ataronjat tirant a vermellós que van ser, ara fa uns mesos, autèntic bocatto di cardinale per una parella de merles que, un cop van fer net, van deixar de freqüentar el veïnat. Al contrari d’un mascle fogós de tórtora turca que porta temps instal·lat a un terrat proper temptant tota femella. Ara bé, aquell que es manté més inaccessible i altiu, dalt la xemeneia, és un imponent gavià a qui escoltem sobretot en dies de vent i fred, com si clamés al cel. Cotorres i estornells, per sort, encara no han fet niu al nostre carrer. Però d’altres no han tingut tanta sort, i al carrer de mar ja pateixen la xerrameca emprenyadora d’unes i les defecacions oxidants dels altres…

En fi, que allò de què volia parlar era de les orenetes. Aquestes no estiuegen aquí, sinó que ho fan al sud, a un poblet del camp. Eren, de fet, les meves companyes de finca. Val a dir que, com sol passar amb els companys de pis, el que tenien de simpàtiques també ho tenien de marranotes. I havies de vigilar que no t’embrutessin massa el balcó, les plantes, la persiana de fusta. Però veure-les anar amunt i avall ben de matí, cap allà a les vuit [hora que el sol començava a escolar-se per la finestra de l’habitació], doncs era un bon despertar. La pregunta que més em feia, des d’allà al llit, era on deurien tenir la seva casa d’hivern. Sí, a l’Àfrica. Però on, concretament? A quin poble? A quin carrer? A quina barbacana?

Crec que quan arribi la primavera les enyoraré.

Matana Roberts | Diamanda Galás | Holocaust

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

“La riqueza conceptual involucrada en su labor artística unifica la profundidad espiritual de la tradición africana contenida en el ADN cultural del jazz con las corrientes más innovadoras de la música urbana y la avanzada más radical de la libre improvisación.”  

Sergio Piccirilli, El Intruso 

La història de l’esclavatge negre al continent americà: origen, vicissituds, sofriment, lluita. No escriure-la, sinó musicar-la en un projecte sonor fet des de les vísceres del jazz, gènere genuïnament black que va néixer bastard per esdevenir més tard una cosa cultíssima –com el flamenc, el fado, el rebétiko-. Aquest és el punt de partida del darrer disc de Matana Roberts, una saxo alto criada a l’escola de Chicago, on -els que hi entenen- diuen que hi ha una nova escena de jazz experimental a seguir absolument.

 Jo no hi entenc massa de jazz. Però, com a tothom, algunes coses m’atrauen de manera instintiva. Per la força que desprenen. COIN COIN Chapter One: Gens de couleur libres n’és una, i et fa relliscar avall, cap a les profunditats. Hi ha cops que la música decideix endinsar-se als territoris obscurs de les vivències humanes. Remoure la Història per fer-ne emergir algun capítol vergonyós. Ja sigui per fer recuperar una dignitat perduda o senzillament per martellejar els vius, els privilegiats, amb el record dels condemnats i soterrats. Un ritus en tota regla que sol portar a terme una altra bête noire de l’escena musical d’avui, la fosquíssima Diamanda Galás. Amb una veu de registre prodigiós, és allò que podríem anomenar com l’antítesi del bel canto: crits guturals, increpacions, xiscles, infern sonor. D’entre la seva carrera, Defixiones, Will and Testament: Orders from the Dead potser és el seu treball més explícit en aquest sentit. Un recordatori a les víctimes del genocidi armeni perpetrat per l’imperi Otomà entre el 1915 i el 1917 –els anys culminants d’una persecució que ja va començar a finals del segle XIX-, durant el qual també es van cometre assassinats en massa i deportacions de comunitats gregues, origen dels seus progenitors. Tanmateix, si la cantant és àmpliament reconeguda es deu sobretot a les versions en què desfigura clàssics del blues per dotar-los d’una significació primigènia -com qui embruta de nou un diamant que, obtingut de les entranyes de la terra amb sang i suor, sol mostrar-se refulgent i pur-.

 Glossolàlia i shouts. Un dels punts més interessants de tot plegat són les referències a pràctiques vocals antigues que introdueixen en les seves propostes artístiques. En el cas de Galás, sembla acostar-se molts cops a un estadi de glossolàlia –que l’IEC defineix com “llenguatge inintel·ligible expressat en determinats estats hipnòtics i en processos psicòtics”-, un fenomen molt associat a pràctiques religioses primitives on allò que es diu es creu induït per una divinitat. O també, per què no, una forma de verbalitzar allò inverbalitzable. Pel que fa a Roberts i a la seva revisió de la història de la comunitat afroamericana a través del jazz, remet en alguns trams als ring shouts i als field hollers, manifestacions musicals que entonaven els esclaus negres al sud dels Estats Units a mitjans del XIX. Són, de fet, els antecedents del blues.

Matana Roberts i Diamanda Galás demostren, al meu parer, la possibilitat d’aprofundir en qüestions com la memòria històrica des de la música, un territori difícil per a aquests tipus d’exercici si es vol anar més enllà de cantar poemes –opció molt legítima i amb exemples superlatius, sens dubte-. Tot un camp de reflexió que, en el meu cas, vaig descobrir en una ponència d’un seminari en commemoració del 60è aniversari de l’alliberament d’Auschwitz que es va fer a l’UdG l’any 2005. Titulada In der nakht un in dem regn (A la nit i sota la pluja). Cants i músiques al caire de l’abisme, l’impartia el professor Xavier Antich. Recordo que era l’última intervenció de tres dies intensos dedicats a tractar l’Holocaust jueu, i que aquella mateixa setmana es va projectar l’impressionant documental Shoah de Claude Lanzmann al cinema Truffaut, repartit en vàries sessions degut al seu metratge de nou hores. L’ambient era, doncs, per dir-ho d’alguna manera, receptiu. Les atrocitats, l’experiència de l’extermini, el record de les víctimes, tot havia anat emergint de les profunditats per fer-se real, proper, palpable. I llavors va ser quan, de la mà del professor, vam recórrer els camins més tristos del patrimoni musical del poble jueu. Des de les cançons trobades arreu del Mediterrani provinents de la diàspora sefardita (Hespèrion XXI, Montserrat Figueras, Jordi Savall), passant pels intents de revifar la música yiddish que sonava a l’Europa central (Ami Flammer, Moshe Leiser, Gérard Barreaux) o aturant-nos en la composició A survivor from Warsaw d’Arnold Schönberg. L’última parada del trajecte va ser una gravació de finals dels anys quaranta d’El Moleh Rachamim, la pregària pels difunts de la comunitat aixquenazita. L’entonava un cantor (Shalom Katz) que va sobreviure a la barbàrie nazi i era un homenatge a tots els morts a Auschwitz, Majdanek, Treblinka. Tenia, de fet encara té, tota la força del més cru dels testimonis.

Podeu fer aquest recorregut musical en aquesta llista de Spotify.

L’última llum

Algèria. Desembre del 2007.

Última hora del dia. La llum ataronjada sobre la sorra és un foc encès. Les ombres regalimen entre les dunes, aviat ho devoraran tot. Un home vestit de blanc s’eleva, sol, pel pendent. Em pregunto on va, què busca. Em descobreixo imaginant respostes sobre Al·là, l’inefable, les experiències místiques. El més probable és que res d’això hi tingui a veure. Només és un lloc comú construit en l’imaginari col·lectiu. Imatges preestablertes al cervell associades al que entenem com a vincle amb allò diví.

I malgrat tot, contemplant la foto anys després, no puc deixar de notar un buit, una pèrdua -com en aquell precís moment-. Nostàlgia de Déu?

Elias Canetti i els benefactors

"La inteligencia tranquiliza. Ahora bien, ¿es lícito que la inteligencia tranquilice, que lo único que haga sea tranquilizar?"

En un moment de la seva autobiografia en tres volums, Elias Canetti (1905-1994) rememora un llibre-calendari il·lustrat [Pestalozzi, per als curiosos] que el va acompanyar durant part de la seva adolescència a Zurich. En ell hi figuraven el que anomena un ‘olimp’ dels grans homes de la història: escriptors, músics, científics, exploradors, naturalistes… un seguit de personatges il·lustres que, més enllà de despertar l’admiració del jove Canetti, van convertir-se alhora en un model i un estímul. Però la causa que aquest objecte cobri la importància mereixedora d’un capítol sencer [Entre grandes hombres, La lengua salvada] recau en un detall -petit però grandiós- que ell mateix revela: l’absència premeditada al calendari de conquistadors, cabdills, emperadors.

“La política explícita de los autores del calendario era reunir a los benefactores de la humanidad y no a los destructores. Alejandro Magno, César y Napoleón estaban retratados, desde luego, pero no recuerdo a ningún otro de esta calaña, y me acuerdo de estos únicamente porque en 1920 fueron excluidos del calendario.”

Aquesta anècdota és representativa de l’afecte creixent que sent Canetti per Suïssa, la seva arcàdia particular de joventut, i d’on assevera que és l’únic lloc del món on pot passar una cosa semblant. Tot i així, poc després la seva mare [temible i fascinant Mathilde Arditti] obligarà a l’adolescent Elias a abandonar un refugi daurat construit a base de lectura rere lectura per endur-se’l a  l’Alemanya dels anys 20, concretament a Frankfurt, on el monstre de la hiperinflació començava a despertar-se. Dura i resolutiva, no tolera el grau de satisfacció amb la que viu el seu fill –ensimismat amb la literatura i els paisatges suïssos- i considera necessari que experimenti la misèria d’un país que ha perdut una guerra. Ja no serveix només llegir-ho o imaginar-s’ho. Segons ella, aquell que fuig de la realitat no mereix viure. Té la certesa que no hi ha res pitjor que un saber mort.

Aquestes pinzellades sobre l’educació de l’Elias nen són alguns dels aspectes que més m’han cridat l’atenció de la seva Historia de una vida. Un aprenentatge construit a base de cops, desafiaments, girs violents. Sempre vigilat per la seva mare, aterrada davant la possibilitat de veure al seu fill convertit en un trampós, en el sentit més profund de la paraula. Veient la perspectiva, podríem dir que se’n va sortir: l’autoexigència i la responsabilitat davant el món que a un li ha tocat viure és un valor que travessa l’ obra literària i assagística de Canetti. Però també de la seva vida.

Premi Nobel de Literatura de 1981, Elias Canetti va néixer al sí de dues famílies sefardites [els Canetti i els Arditti] a Rustschuk, Bulgària, a la vora del Danubi. Sensacionals són els primers records que l’escriptor descriu del seu lloc d’origen: els llops famolencs, les mainaderes búlgares, el llenyataire armeni o l’arribada dels gitanos. Però ben aviat inicià, a remolc dels seus pares, un periple vital per diferents llocs Europa. Testimonis de la gran Viena de fin-de-siècle, els progenitors trobaven massa provinciana Rustschuk i poc atractiva la perspectiva de perpetuar el negoci familiar. La relació del jove Canetti amb la vocació d’home de negocis que sembla pertocar-li per tradició és sorprenent. Mai va acceptar aquest destí personal, sinó que des de petit va tenir clar que volia dedicar-se a fer alguna cosa útil pels homes. Primer va imaginar-se com a doctor, però va acabar fent allò que somiava més íntimament, escriure. El simple lucre personal mitjançant els negocis era, als seus ulls, una activitat quasi menyspreable. Sobta, i bastant, una visió com aquesta de l’activitat econòmica estrella dels nostres dies: l’empresa i l’emprenedoria. Els beneficis, la productivitat, bla, bla, bla. Sobta, i potser també deprimeix, això d’adonar-se del món on vivim, capitalista com mai, on la respectabilitat social la gent la compra amb els calés que ha guanyat tant se val com.

Escriptor jueu en alemany, llengua que va aprendre de la manera més antipedagògica possible i que no va abandonar mai, Elias Canetti va assistir a l’esfondrament de la Vella Europa i a l’ascensió del nazisme al cor del ccontinent. Un terme clau per entendre aquest últim fenomen, el concepte de massa, és l’espina dorsal del que ell anomenava l’obra de la seva vida: l’assaig Masa y poder (1960). El reconeixement, si més no general, no li va arribar fins a finals dels anys 70 amb la publicació del primer volum de la seva autobiografia. Gens afectada, absolutament allunyada de la confessió, és una lectura que increpa a qui s’hi acosta. Autocomplaences, ni una.

“Para Sonne la historia era el reino perfecto de la culpa. Se debía saber de que habían sido capaces nuestros prójimos anteriores, no solo lo que les había acaecido.”

Fonoteca INAH. Costa Chica.

… en la noche tiro un lazo
y al amanecer lo quito
a ver si puedo lazar
un amor que ande solito…

.

A la Mediathèque de Toulouse, l’any 2007, vaig escoltar alguns dels arxius sonors de la col·lecció en cd del Instituto Nacional de Antropología e Historia de Mèxic. Les fotos de les portades ja eren una meravella. Les gravacions, entre fascinants i molts cops incomprensibles. Com a mínim per a mi, que no conec la música tradicional dels estats mexicans ni he trepitjat mai el país.

Però algunes cançons em semblen autèntiques perles.

.

Los caballos celestes. China.

“Un océano de hierba se extendía hacia el oeste, desde Manchuria hasta la llanura húngara. Sobre sus ondulantes horizontes, nómadas montados pululaban con sus rebaños en una incansable búsqueda de alimentos. En invierno se asentaban al abrigo de las montañas, para protegerse del buran, o viento blanco de invierno; en primavera se relajaban al ver el suelo alfombrado de flores. Eran hombres de campamento, pegados desde la niñez al lomo de sus caballos, con unas caras tan rojas como la piel de sus botas. Los elementos, factores de su endurecimiento, creaban en ellos una inflexible actitud de espíritu. El movimiento perpetuo era su credo, no solamente para evitar las fatales consecuencias del quedarse quietos, sino como un fin en sí mismo. A sus ojos, el hombre había nacido como animal migratorio, la sedentarización era la perversión de los degenerados, y el romper el suelo para cultivarlo, un asesinato.”

Bruce Chatwin. ¿Qué hago yo aquí? (1973)